Joan Maragall

Poemes:


Cant de la senyera

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.


Oda a Espanya

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill 
que et parla en llengua - no castellana: 
parlo en la llengua - que m'ha donat 
la terra aspra: 
en 'questa llengua - pocs t'han parlat; 
en l'altra, massa. 

T'han parlat massa - dels saguntins 
i dels que per la pàtria moren: 
les teves glòries - i els teus records, 
records i glòries - només de morts: 
has viscut trista. 

Jo vull parlar-te - molt altrament. 
Per què vessar la sang inútil? 
Dins de les venes - vida és la sang, 
vida pels d'ara - i pels que vindran: 
vessada és morta. 

Massa pensaves - en ton honor 
i massa poc en el teu viure: 
tràgica duies - a morts els fills, 
te satisfeies - d'honres mortals, 
i eren tes festes - els funerals, 
oh trista Espanya! 

Jo he vist els barcos - marxar replens 
dels fills que duies - a que morissin: 
somrients marxaven - cap a l'atzar; 
i tu cantaves - vora del mar 
com una folla. 

On són els barcos. - On són els fills? 
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava: 
tot ho perderes, - no tens ningú. 
Espanya, Espanya, - retorna en tu, 
arrenca el plor de mare! 

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal; 
que el plo' et torni feconda, alegre i viva; 
pensa en la vida que tens entorn: 
aixeca el front, 
somriu als set colors que hi ha en els núvols. 

On ets, Espanya? - no et veig enlloc. 
No sents la meva veu atronadora? 
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills? 
Has desaprès d'entendre an els teus fills? 
Adéu, Espanya! 


La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sense gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic: parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Quin és el poema de Joan Maragall que us agrada més?